Pradilla
Cardona, Miquel Àngel (2008). La tribu
valenciana. Rosell: Onada edicions (La nau, 7), 150 p.
Miquel Àngel
Pradilla Cardona (Rosell, el Baix Maestrat) és professor titular de Fonètica i Fonologia
i de Sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat
Rovira i Virgili. Des del 2005 és membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut
d’Estudis Catalans i membre del Consell Social de Llengua Catalana de la
Generalitat de Catalunya. Ha publicat nombrosos articles en revistes
especialitzades i ha participat en diverses recerques col.lectives.
L’experiència
de Miquel Àngel Pradilla li permet endinsar-se en tota una sèrie d’arguments
justificatius de la deriva lingüística. Reflexions sobre la desestructuració de
la comunitat catalanòfona, l’estandardització lingüística al País Valencià, la
política lingüística contemporània o la deriva substitutòria de l’idioma
valencià, vint-i-cinc anys de la Llei d’ús i Ensenyament del valencià, de
fronteres administratives i límits geolectals, són els articles e idees
exposades amb una datació precisa entre el 2005-6.
De l’any 1995 ençà,
amb l’arribada del Partit Popular al Govern Valencià la maquinària
institucional ha estat permanentment al servei de la creació d’un marc cultural
aïllacionista. D’altra banda, convé estar molt atents a la gestió
estandarditzadora que porta a terme l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La
creació d’aquesta institució inaugura una nova etapa on el policentrisme s’entén
en el sentit de presència conjunta de diversos centres codificadors en l’àmbit
territorial d’una mateixa llengua.
Les dades
demolingüístiques de l’enquesta encarregada per l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua han corroborat una reculada important de les competències comunicatives
fonamentals (entendre i parlar) i dels usos efectius el valencià. El procés
històric de substitució lingüística, sembla que no s’ha aturat. La asimetria de
competències suposa un entrebanc per a l’extensió de l’ús del valencià. Les
causes d’aquesta situació les podem trobar a “l’ecosistema
sociopoliticoeconòmic”, es a dir, la gestió política del capital lingüístic i en
els significats i representacions que s’atorguen a les varietats lingüístiques
en pugna.
L’autor ens
descriu l’autonomisme incipient de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua front a
l’unitarisme de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana per concloure
coses com ara “amb la proposta unitarista, l’activació de la funció de prestigi
sembla garantida”.
La finalitat
de l’autor és descriure, justificar i alimentar tota una sèrie de fets
històrics i qüestions polítiques, que expliquen unes conseqüències dramàtiques fruït
d’un procés d’individualització que retroalimenta la minorització creixent de
la varietat valenciana en el seu territori històric.
No sols
l’autor demostra amb fets històrics, com poc a poc la deriva de la nostra
llengua és una realitat. A més a més, s’han encarregat estudis i estadístiques
que ho demostren. Entendre, parlar, llegir, escriure, són algunes de les
variables estudiades en funció del temps i diferents edats compromeses.
Actualment la qüestió sobre la unitat de la llengua està immersa dintre de la
intervenció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Es podria parlar d’una
deriva estandarditzadora, accentuada pel particularisme aïllacionista més que
per un secessionisme rupturista.
No cal oblidar
la importància de la immersió d’Espanya a la unió europea i les polítiques que
s’estan duent a terme. Aquest pot ser l’impuls definitiu a favor de la
consolidació de la minorització de la nostra llengua
Encara que no
ho contempla el text, es necessari afegir a aquesta ressenya la recent aprovació
pel ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, després de 12 anys de treball i
més de 200 reunions, del 'Diccionari Normatiu Valencià' (DNV). Des de l'entitat
afirmen que l'obra aborda amb normalitat la realitat lingüística per superar
els conflictes onomàstics i, així, el diccionari reconeix que la denominació
'llengua valenciana' és compatible amb altres denominacions com 'català'. En
tot cas, la institució recalca que el reconeixement de la unitat de la llengua
no comporta cap supeditació de les variants pròpies d'un territori respecte a
les d'un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada